Als pocs kms vam passar pel costat del
Centre d'Interpretació de l'arbre Garoé, on vam aprofitar per a fer una parada visitar aquest arbre sagrat per als
Bimaches, els antics pobladors de l'illa. En realitat no és l'arbre original, que era molt més gran i va ser arrancat al segle XVII per un huracà, sinó que és un de nou que es va plantar a mitjans del segle passat per substituir l'antic exemplar.
 |
| La humitat es condensa sobre l'arbre Garoé i regalima |
Els
Bimbaches adoraven aquell gran arbre perquè plorava aigua potable, un recurs molt preuat en aquesta illa i que la llegenda diu que els va salvar de morir de set. En realitat el que succeeix és que en aquest sector elevat de
El Hierro els
vents alisis carregats d'humitat, xoquen contra la vegetació provocant que es condensin gotes sobre les fulles que acaben precipitant. Aquest fet a les
illes Canàries es coneix com la
pluja horitzontal.
 |
| Baixant cap a la costa per escapar del mar de núvols |
Tanta és la devoció dels herreños per aquest arbre i el que simbolitza, que fins i tot està present a l'escut de l'illa, on es pot veure un arbre amb un núvol enganxat i un toll d'aigua a sota d'aquest. Igual que els
Bimbaches, nosaltres també sentim un gran respecte per l'
arbre Garoé, però el nostre cos entumit pel fred i la humitat ens demana seguir la nostra ruta i perdre alçada per sortir d'aquell mar de núvols.
 |
| A mesura que descendíem deixàvem la boira anava desapareixent |
L'arbre
Garoé estava una mica per sobre dels mil metres, però després el nostre camí anava perdent alçada i, a mesura que descendíem anàvem sortint de la boira i la humitat anava minvant. Baixàvem cap a la costa nord i notàvem els
vents alisis, frescos i constants, que ens venien de cara i ens obligaven a anar ben abrigats. A on estava el famós sol de les
Canàries?
 |
| L'església de San Pedro de Monacal |
Després d'una
llarga i empinada baixada per un camí una mica tècnic (si més no per bicis amb alforges i paquets) però que travessava bells paratges sobre terra volcànica, vam arribar al poble de
Monacal, que com molts altres pobles de
El Hierro, es troba a certa alçada sobre la costa, ja que aquesta és molt abrupta i moltes vegades acaba en penya-segats sobre el mar.
 |
| Mirador de la Peña |
Vam seguir passant per petits poblets de la costa nord fins arribar al
Mirador de la Peña, espectacular punt panoràmic sobre el
Valle del Golfo, una regió septentrional de l'illa formada per uns penya-segats de més de mil metres de paret vertical sota dels quals s'assenta una gran esplanada, on s'ubica el municipi de
la Frontera, un dels pocs terrenys pràcticament plans de tota l'illa.
 |
| El Valle del Golfo és va formar amb un immens esfondrament de part de l'illa de El Hierro |
Com que el
Valle del Golfo té una forma de semi-arc formant un golf sobre l'oceà Atlàntic, antigament es creia que era la meitat d'un arcaic con volcànic, però s'ha demostrat que aquest enorme arc és el resultat d'un immens esfondrament d'una part important de la vessant septentrional de l'illa, que es va ensorrar fa uns 50.000 anys i es va espargir pel fons marí, provocant un
tsunami gegantí de proporcions bíbliques.
 |
| Ermita de la Peña |
Poc després, remuntant per una pista paral·lela al penya-segat, vam passar per l'
Ermita de la Peña, on hi havia un altre mirador sobre el
Valle del Golfo tant o més espectacular que l'anterior. Aquí es venera la
Virgen de la Peña, doncs comença un exposat camí antic (avui tancat per la seva perillositat) que a través de cingles i espadats descendeix des de dalt del penya-segat fins al municipi de
la Frontera, a baix de tot de l'esplanada.
 |
| Travessant l'altiplà de Nisdafe |
Per acabar la primera etapa ja només ens faltava remuntar fins a
San Andrés travessant l'altiplà de
Nisdafe, on ja al segle XV s'hi van assentar els primers colons gràcies a les zones aptes per al cultiu i a que aquí estaven ocults de les mirades dels
pirates que aquella època solcaven els mars. Al trobar-se encarat al nord i a una alçada entre 900 i 1.300 metres, és habitual que el
mar de núvols causat pels
alisis provoqui la característica
pluja horitzontal.
 |
| Casa de camp de San Andrés |
Vam arribar al disseminat poble de
San Andrés, en ple altiplà de
Nisdafe, sota un cel gris i un fred considerable, doncs està situat una mica per sobre dels mil metres d'alçada en una de les zones de
El Hierro on més hi plou. Ens vam allotjar en una bonica casa de camp a les afores de
San Andrés on la seva propietària llogava una part d'aquesta.
 |
| Pedalant per San Andrés, al fons el volcà Chamuscada |
L'endemà ens esperava una llarga etapa on havíem de pujar fins la punt més alt de l'illa, però abans vam parar en un dels dos bars de poble que hi havia al carrer principal de
San Andrés, on vam esmorzar menjar herreño en un ambient totalment local. Realment
San Adrés ens va semblar un poble gens turístic, tampoc massa bonic, però a canvi s'hi respirava un ambient d'allò més autèntic, un bon indret on prendre el pols als illencs.
 |
| Pedalant per la illa de El Hierro... o és Irlanda? |
Després ens vam dirigir cap al mirador de l'ermita de la
Virgen de la Caridad, pedalant sota un cel amenaçador i un vent gelat del nord-est. Vam obviar la carretera (tot i que no hi havia gens de trànsit) i vam prendre un camí entre murs de pedra que per un moment ens feren oblidar que estàvem a les
Canàries, doncs el clima, la verdor i la manca d'arbres ens recordaven els paisatges de la Irlanda rural.
 |
| El camí conserva trams empedrats |
La pista es va anar convertint en un camí antic, amb
trams empedrats, que s'anava adreçant fins al punt d'obligar-nos a baixar de la bicicleta i empènyer-la costa amunt. La veritat és que amb les bicis carregades potser hagués estat més encertat anar al mirador per carretera però la bellesa de l'entorn bé valia aquell sobreesforç.
 |
| Ermita de la Caridad |
Vam arribar al mirador de l'ermita de la
Virgen de la Caridad, situat al capdamunt dels penya-segats que hi ha sobre el sector de la Frontera i, igual que els miradors del dia anterior, la boira no ens va permetre gaudir de la vista suposadament espectacular. Ens trobàvem a 1.225 metres d'alçada i tornàvem a estar immersos dins del barret de núvols característic de la part alta de
El Hierro. Llàstima perquè avui havia de ser una etapa molt panoràmica!
 |
| Inici del Camino de Jinama |
Del costat de l'ermita sortia un camí empedrat que baixava gairebé mil metres de desnivell amb molta contundència, es tractava del
Camino de Jinama, un antic camí tradicional que uneix
San Andrés amb la zona del
Valle del Golfo (la Frontera). És massa dret i relliscós per a unes bicis amb alforges, així que el vam deixar pendent per a realitzar-lo a peu quan acabéssim la volta a
El Hierro en bicicleta (més informació a la pestanya
Altres llocs d'interès ).
 |
| Pedalant dins del característic mar de núvols de la part alta de El Hierro |
Ja totalment dins de la boira vam continuar la nostra ruta, que anava més o menys resseguint la allargada carena dels penya-segats que conformen tot l'immens amfiteatre natural que delimita el sector del
Valle del Golfo. Calats pel fred i la humitat ja començàvem a dubtar si, sense adonar-nos-en, havíem estat teletransportats a Irlanda!
 |
| Vistes del Valle del Golfo |
Per a sortir d'aquest dubte, de tant en tant la boira s'esvaïa una mica i per uns moments ens permetia veure les impressionants vistes cap al
Valle del Golfo. Recordem que tota aquesta extensa plana del Valle que veiem a baix era el resultat d'un
gegantí esfondrament d'una part important de l'illa, que va deixar dempeus tot aquest semi-arc de penya-segats sobre els que ens trobàvem nosaltres. Davant mateix teníem tot l'esvoranc que va col·lapsar.
 |
| En bicicleta resseguint la mateixa vora del cràter del volcà Hoya de Fireba |
Poc després vam passar pel costat de l'espectacular cràter de la
Hoya de Fireba, una caldera volcànica de grans dimensions i amb parets gairebé verticals de més de 100 metres cap a l'interior del cràter. Per aprofitat la humitat que s'acumula al fons de la caldera, antigament s'hi havien cultivat patates, una mostra més de l'adaptació humana a un territori on l'aigua és un bé ben escàs.
 |
| A l'esquerra la caldera de la Hoya de Fireba |
 |
| Deixant el con volcànic a la dreta i entrant al bosc de laurisilva |
Dels paisatges similars a Irlanda vam saltar de cop al paisatge de cons volcànics i després, en qüestió de pocs metres, el sender que seguíem es va endinsar en un frondós bosc de
laurisilva, un ecosistema característic d'algunes de les illes
Canàries i altres regions climàtiques similars, format per arbres de fulla perenne que necessiten força humitat i acaben formant un bosc espès on també hi abunden falgueres, molses i liquens.
 |
| Pedalant per un bosc de laurisilva |
La
laurisilva es troba només a certa alçada i en els indrets més humits de l'illa, sota la influència del característic mar de núvols que es formen molts dies a l'any, quan els vents predominants, els
alisis, xoquen amb el relleu de l'illa i condensen la humitat que transporten, provocant el que es coneix com a
pluja horitzontal.
 |
| La laurisilva ocupava gran part d'Europa |
Actualment a
El Hierro només queda un reducte d'aquest bosc, ja que gran part va ser tallat per cultivar terres o aprofitar-ne la fusta. De fet, durant el
terciari, abans de les
glaciacions del quaternari, aquest bosc era el predominant a gran part de Europa i ara es pot considerar com un relicte d'una vegetació gairebé extingida.
 |
| Arribant al Pico de Malpaso, de 1.501 metres d'alçada |
Després de serpentejar una mica per dins del bosc de
laurisilva, ens vam endinsar definitivament en una espessa boira camí del
Pico de Malpaso, que amb els seus 1.501 metres d'alçada és el punt culminant de
El Hierro. Novament la mala visibilitat ens va impedir de gaudir de les vistes que hi devia haver sobre gran part de l'illa. Això del
mar de núvols herreño estava bé però ja començava a cansar!
 |
| Arribant a la Frontera, el poble més gran del Valle del Golfo. |
Així doncs, una mica frustrats, vam agafar la única carretera que des de sobre d'aquesta serra que portàvem resseguint tot el matí, baixava fins a la
Frontera, situat a uns 300 metres d'alçada, sent el poble més gran del
Valle del Golfo. Vam perdre molta alçada ràpidament i de seguida vam sortir del
mar de núvols que es formava a la part alta de l'illa. Per fi començàvem a entreveure el sol!
 |
| Baixant a buscar la costa |
A diferència dels petits pobles per on havíem passat ahir, incloent
San Andrés, on havíem dormit, la
Frontera era un municipi ja força gran, on hi havia una bona oferta de serveis, bars i restaurants, fet que vam aprofitar per fer un descans i menjar una mica. Després vam seguir baixant cap a la costa, empetitits al costat de la gran serra de parets verticals on els alisis hi enganxaven els núvols carregats de humitat.
 |
| Arribant a la costa del Valle del Golfo |
 |
| L'hotel més petit del món, a Punta Grande (El Hierro) |
Després d'una llarga baixada de
1.500 metres de desnivell per fi vam arribar a la costa! Concretament a
Punta Grande, un espectacular sortint de roca volcànica, on hi ha l'autoanomenat
hotel més petit del món, situat en un indret on semblava que l'oceà atlàntic se'l volgués engolir. Dormir-hi amb el mar enfadat devia ser tota una experiència!
 |
| Una passarel·la de fusta recorre aquest sector de la costa |
La costa nord està formada per
colades volcàniques relativament recents que l'acció indeturable de les onades s'encarrega d'anar erosionant, formant abruptes penya-segats de roca volcànica. Pedalar sobre aquest terreny seria quelcom ben complicat sinó fos per una espectacular passarel·la de fusta que s'ha instal·lat ben a prop de la línia de mar i que permet gaudir plenament d'aquest paisatge tant impressionant.
 |
| El balneari del Pozo de la Salud |
Finalment vam arribar al balneari del
Pozo de la Salud, final d'etapa merescut. Es tractava d'un balneari ubicat ben bé enfront del mar, al costat de l'antic Pozo de la Salud, un antiga perforació de principis del segle
XVIII que es va fer per mirar d'abastir d'aigua als habitants de
El Hierro. Amb el pas dels anys es va anar veient que beure aigua d'aquest pou tenia resultats beneficiosos per a la salut i fins i tot es té constància que venien malalts de les illes veïnes.
 |
| L'antic Pozo de la Salud, al costat mateix del balneari |
La fama dels efectes curatius d'aquesta
aigua mineromedicinal s'escampà tant que l'indret era visitat per personalitats europees i fins i tot se n'exportaven garrafes a Cuba i Puerto Rico. L'any 1949 va ser declarada
bé d'utilitat pública i l'any següent ja fou embotellada i comercialitzada, però no va ser fins als anys noranta del segle passat que es va inaugurar l'hotel balneari on vam acabar aquella segona etapa.
 |
| Resseguint la costa cap a la Punta de la Dehesa, al nord-oest de l'illa. |
L'endemà, després d'un bany a les
aigües termals mineromedicinals, un bon sopar i dormir d'una tirada, vam deixar el balneari del
Pozo de la Salud totalment refets i preparats per afrontar la tercera etapa, que començava resseguint la costa cap a l'oest fins a la
Punta de la Dehesa i la
platja d'Arenas Blancas sobre un territori format per colades volcàniques força recents.
 |
| La platja d'Arenas Blancas |
La
platja d'Arenas Blancas era un indret bell i solitari però assotat per un fort vent de nord-est que ens feia estar incòmodes. La sorra blanca de platja, formada per fragments de
closques de mol·luscs, contrastava amb la negror de les roques volcàniques i conferia un aspecte ben curiós a aquell indret tant desolat.
 |
| Creuant colades volcàniques per la Punta de la Dehesa, al nord-oest de El Hierro |
Però encara vam trobar més desolat el tram següent, creuant per sobre mateix de la lava solidificada de la
Punta de la Dehesa, on recents colades volcàniques configuraven un paisatge digne d'una hecatombe planetària. Teníem la sensació de pedalar per la fi del món i realment ho havia estat, doncs durant segles aquest sector occidental de
El Hierro va ser considerat el límit del món explorat. No en va hi van fer passar el
meridià 0.
 |
| La carretera s'enfila tortuosament per evitar l'abrupta costa oest |
Aviat vam arribar al límit oest de
El Hierro i la solitària carretera feu un gir a l'esquerra i començà a guanyar desnivell tortuosament, doncs la costa oest era extremadament abrupta i no hi havia cap pista ni carretera que passés a prop de mar. El
fort vent que feia a la costa nord, encara va augmentar més al pujar per aquest sector nord-oest, de fet era tant fort que de tant en alguna ràfega ens feia posar el peu a terra.
 |
| Les sabines retorçades i les tabaibes són la vegetació predominant |
Tal i com denotava la forma de les
sabines que s'atrevien a créixer en aquell indret, el vent del nord-est devia ser molt usual i molt fort, doncs adoptaven unes formes
tortuoses i
retorçades, marcadament inclinades cap al sud-oest. Un altre arbust molt freqüent i estès eren les
tabaibes (és poden veure a la foto) que degut al vent també adoptaven una forma compacta i arraulida al terra.
 |
| Pedalant entre els cons volcànics del sud de El Hierro |
Poc a poc vam anar voltejant el ventós sector nord-oest de l'illa fins que ens vam trobar ja a la cara sud, un territori erm esquitxat d'infinitat de petits
cons volcànics, amb un paisatge
semi-desèrtic on només hi creixia una vegetació arbustiva adaptada a la sequera i on l'únic rastre d'activitat humana era la carretera i algun marge de pedra seca mig abandonat.
 |
| Pedalant pel Pinar de El Hierro |
A
El Hierro la vegetació està molt adaptada a la diferent climatologia de cada sector de l'illa, i en molts pocs quilòmetres podem veure grans canvis de vegetació deguts a la diferent orientació i alçada on ens trobem. Una mica com passa a tot arreu però aquí els canvis són molt marcats i molt sobtats, tal i com vam poder comprovar al seguir ascendint per la cara sud de El Hierro i entrar de cop i volta al
Pinar.
 |
| El Pinar s'estén per la vesant meridional de El Hierro |
Així doncs, el
Pinar és una pineda de
pi canari que s'estén per un sector meridional de l'illa, més o menys des de mitja alçada de la vesant sud fins gairebé a dalt de tot, a prop dels 1.500 metres d'alçada. El
pi canari és un arbre molt adaptat a la
sequera i als
règims d'incendis que cíclicament afecten l'illa, ja que tot i patir incendis virulents són capaços de rebrotar fulles noves del mateix tronc cremat.
 |
| En bicicleta pel Pinar de El Hierro |
Pedalar per la sinuosa i tranquil·la carretera que serpentejava entre els majestuosos pins que conformaven el
Pinar fou tot plaer, un regal per a la vista, doncs a la pineda abundaven espectaculars exemplars madurs amb formes tortuoses i ennegrits a causa d'antics
incendis forestals. La manca de vegetació arbustiva i la separació entre els pins donava al bosc un bonic aspecte de devesa.
 |
| Arribant al Parque Cultural del Julan |
Encara dins del
Pinar, ens vam desviar un moment per anar al centre d'interpretació del
Parque Cultural del Julan, on vam visitar una exposició que mostrava molt bé les troballes arqueològiques que s'han fet en aquest indret, concretament una sèrie de
petroglifs (inscripcions i gravats sobre la superfície de les roques) que van ser realitzats pels
bimbaches, els antics pobladors de
El Hierro.
 |
| Petroglifs realitzats pels Bimbaches (Font: internet) |
Es tracta d'unes inscripcions sobre llises roques d'antigues
colades volcàniques, amb diverses
formes geomètriques i
inscripcions líbico-berebers que encara no s'han pogut desxifrar però que són una prova més de l'origen nord-africà dels
bimbaches, els natius que habitaven l'illa i que eren bàsicament un poble pastoral, pescador i recol·lector. El seu llegat cultural encara perdura, però amb l'arribada dels europeus molts
bimbaches foren venuts com a esclaus o moriren per malalties importades.
 |
| Baixant cap a la Restinga, el poble més meridional de El Hierro |
Una vegada visitat el
Parque Cultural del Julan vam prosseguir la nostra ruta planejant cap a l'est, encara dins del
Pinar, fins a un punt en que, després de portar molts kms pedalant entre 800 i 1.000 metres d'alçada, vam virar cap al sud i vam començar un llarg descens que ens havia de portar fins a
la Restinga, un petit i apartat poble als confins més meridionals de
El Hierro.
Només començar a baixar vam sortir del
Pinar i el paisatge es va tornar més àrid, pedalant per un entorn d'antigues colades de lava on només hi creixien arbusts adaptats a la falta d'aigua. El paisatge estava esquitxat de petits cons volcànics que ens recordaven que
El Hierro és l'illa de les
Canàries amb més densitat de volcans, tal i com demostren els
més de 500 cons que afloren per la seva superfície.
 |
| Arribant en bicicleta a la Restinga, el poble més meridional d'Europa |
Ja apurant la tarda vam arribar a
la Restinga, el poble
més meridional de El Hierro i, per extensió, de tota
Europa, situat als confins de l'illa, en un indret apartat i solitari. Es tractava d'un petit poble de pescadors, modern però tranquil i acollidor, on semblava que el temps s'hagués aturat i on es respirava un ambient mescla de poble rústic i d'enclavament hippie amb cert aire surfero.
 |
| En bicicleta pel port de la Restinga |
Aquesta endormiscada població fou notícia de les primeres pàgines d'alguns diaris quan, a finals del
2011, davant de les seves costes tingueren lloc una sèrie d'
erupcions volcàniques submarines que obligaren a desallotjar-la. Finalment, després d'alguns mesos d'erupcions i petits terratrèmols, es va formar un con volcànic davant de la
Restinga que fou batejat com a
Volcán Tagoro.
 |
| Vista aèria de la Restinga (Font: internet) |
Però al
gener del 2018, quan hi vam arribar nosaltres, la
Restinga tornava a ser un petit poble dels confins de
El Hierro, tranquil i relaxat, novament oblidat pels mitjans de comunicació i on el temps transcorria més a poc a poc encara que a la resta de l'illa. Vam sopar peix fresc en una petita tasca de davant del port i vam fer nit en un senzill apartament. Es notava que era temporada baixa i no costava massa trobar allotjament.
 |
| Els entorns volcànics de la Restinga són espectaculars |
El dia següent, la quarta i última etapa de la volta a
El Hierro en bicicleta, ens tocava remuntar per carretera tota la llarga baixada que el dia anterior havíem fet per camins pedregosos. Tornava a fer un dia excel·lent (fet bastant habitual en aquest sector de l'illa) i la llum matinal remarcava els espectaculars colors del
paisatge volcànic del sud de l'illa, així que només sortir de la
Restinga, vam aprofitar per fer una mica de
offroad pels espectaculars entorns.
 |
| Colades de lava basàltica al costat de la Restinga |
Les
colades basàltiques de lava cordada (o lava
pahoehoe) provinent d'erupcions volcàniques relativament recents, havien adoptat curioses i espectaculars formes semblants a cordes (d'aquí el nom), on tot just hi començava a créixer una vegetació primària molt adaptada a la sequera i als substrats drenats, com alguns tipus de
plantes suculentes, capaces d'absorbir aigua de la humitat de la nit i emmagatzemar-la dins del tronc i de les fulles.
 |
| Deixant enrere el poble de Taibique |
Després d'una llarga pujada per la carretera, vam travessar el poble de
Taibique i seguim ascendint encara més. Aproximadament al voltant de la cota 900 torna a aparèixer la boira de l'omnipresent
mar de núvols que es forma al capdamunt de l'illa. L'alçada i els tènues raigs de sol que es filtren ens obliguen a tapar-nos com els dies anteriors i no tardem a trobar en falta l'ambient "playero" i calorós de la
Restinga.
 |
| De nou el color verd dominava el paisatge |
Novament vam tornar a percebre un canvi de clima radical en molts pocs kms, doncs vam passar d'un
paisatge ressec i de colors torrats a un altre força més
humit a on imperaven els verds, es notava que estàvem a prop de l'altiplà de
Nisdafe, per on havíem passat la 1ª etapa, i el culpable d'aquest canvi eren els
vents alisis carregats amb la humitat del mar, que al xocar amb el relleu de l'illa s'aixecaven i es condensaven en forma de boira.
 |
| Els penya-segats són una constant a les costes del Hierro |
Igual que en altres sectors de
El Hierro (com ara a la zona del Golfo), fa bastants milers d'anys al sud-est també hi va haver una enorme
esllavissada de grans proporcions, motiu pel qual hi ha uns altíssims i abruptes penya-segats que impedeixen la comunicació rodada per la mateixa costa. Per això des de la
Restinga ens vam veure obligats a remuntar més de
mil metres per poder acabar de voltejar l'illa.
 |
| Espectaculars vistes des de la montaña Bermeja |
Com a recompensa a l'esforç, la ruta passava per diversos miradors espectaculars sobre els penya-segats, com ara el
mirador de Playa, el de la
montaña Bermeja o el
mirador de Isora, des d'on les vistes cap al mar són corprenedores.
El Hierro és l'illa més jove de l'arxipèlag Canari i el seu relleu també és molt vigorós i encara s'està estabilitzant.
 |
| Vistes de la costa sud-est des del mirador de las Playas |
 |
| - Ara que ja ens faltava poc per arribar!! |
Al passar pel poble d'
Isora vam menjar una mica en un bar i vam seguir ascendint cap a l'altiplà de
Nisdafe, que ens va acollir amb el seu clima característic i ens va regalar un bon xàfec que ens va obligar a aixoplugar-nos allà on vam poder. Quan va amainar vam prosseguir la nostra ruta, ja bàsicament de baixada, arribant de nou a
Valverde, capital de
El Hierro i punt d'inici i final de la nostra
volta en 4 dies per aquesta illa.
 |
| Església de la Concepción (Valverde). Final de la volta en bicicleta a El Hierro |
Així doncs, després de
180 kms i 5.100 metres de desnivell positiu, aquí va acabar el nostre periple ciclístic per aquesta illa que un dia fou considerada
la fi del món conegut i que, malgrat el pas del temps, encara conserva l'encant i el misteri d'aquells racons perduts i apartats de tot, on el temps transcorre a un altre ritme, lluny de la voràgine d'esdeveniments que trasbalsen a la resta de mortals.
Un bocí de terra on l'aventura encara és possible, especialment a ritme de pedal!
Però encara ens quedaven alguns dies per acabar de descobrir racons a on no havíem arribar amb la bicicleta, així que si ens voleu acompanyar només heu de clicar algun dels següents enllaços!!
Veri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada