Tot i ser una illa ben petita, El Hierro compta amb una nombrosa i variada llista d'indrets espectaculars per a visitar, així doncs, una vegada completada la volta a l'illa en bicicleta, vam realitzar algunes excursions a peu que hem cregut que valia la pena ressenyar-les amb quatre pinzellades d'informació. Racons perduts, camins ancestrals, monuments naturals modelats per un vent implacable... tots ells indrets d'embriagadora i peculiar bellesa que posaven la nota final al nostre petit periple per aquestes terres que un dia foren els confins del món conegut.
 |
| En verd la travessa en bicicleta i en vermell les excursions a peu |
No volíem marxar de El Hierro sense assaborir alguns dels molts paisatges que ens oferia i que no havíem visitat durant la travessa sobre dues rodes, així que una vegada completada la volta a l'illa en bicicleta, vam elegir 3 excursions a peu d'entre les moltes opcions que teníem. Totes tres són molt recomanables i se'n pot trobar molta informació, així que hem decidit donar-ne només quatre pinzellades per si algú s'anima a realitzar-les.
El Camino de Jinama
Aquesta ruta comença a la part alta del poble de La Frontera i ascendeix l'impressionant penya-segat que, com ja comentem en la pestanya Travessa en Bicicleta, és el resultat d'un descomunal esfondrament de gran part de la vessant septentrional de l'illa que hi va haver fa uns 50.000 anys, i que dóna a aquest sector de l'illa un característic aspecte de semi-arc formant un enorme golf sobre l'oceà Atlàntic.
 |
| Inici del Camino de Jinama |
Aquesta ruta comença a la part alta del poble de La Frontera i ascendeix l'impressionant penya-segat que, com ja comentem en la pestanya Travessa en Bicicleta, és el resultat d'un descomunal esfondrament de gran part de la vessant septentrional de l'illa que hi va haver fa uns 50.000 anys, i que dóna a aquest sector de l'illa un característic aspecte de semi-arc formant un enorme golf sobre l'oceà Atlàntic.
 |
| El Camino de Jinama ascendeix els penya-segats que hi ha sobre del Valle del Golfo |
 |
| L'exuberància d'aquest sector de l'illa contrasta amb la resseca vessant sud |
El camí transcorre per la cara nord de l'illa, on és habitual que els núvols empesos pels vents alisis quedin retinguts pel relleu i, per tant, que es formi el característic mar de núvols a partir de certa alçada. Aquest fet confereix al paisatge una exuberància i una verdor radicalment oposada de la que havíem vist al sud de El Hierro, per les proximitats de la Restinga, amb els seu clima semi-àrid i els seus colors torrats.
 |
| El Camino de Jinama ascendeix gairebé 900 metres en un 4 kms de camí empedrat |
Cal remarcar la contundent pendent que presenta aquest camí, doncs en uns 4 kms ascendirem gairebé 900 metres de desnivell, una autentica "escalada" que salva l'impressionant mur dels penya-segats del Golfo a través d'un camí antic, admirablement empedrat i ben conservat, que zigzagueja enmig d'una frondosa vegetació.
 |
| La forta pendent, l'alta humitat i l'empedrat són una perillosa combinació |
Precisament aquesta forta pendent, combinada amb l'alta humitat i l'esmentat empedrat, conformen una perillosa barreja que ens obligarà a caminar amb pas segur i a mirar bé on posem els peus sinó volem acabar ben llargs a terra, especialment durant la baixada, doncs aquesta és una excursió d'anada i tornada pel mateix lloc. Hi ha un altre camí que baixa des de dalt dels penya-segats fins a baix al Golfo, però està en molt mal estat i és molt exposat, motiu pel qual està tancat i no se'n permet el pas.
 |
| Pujant pel Camino de Jinama, al fons el poble de la Frontera, al Valle del Golfo |
 |
| Els mesos més freds alguns pobles de l'altiplà es mudaven a les terres baixes |
D'aquesta manera, quan arribava l'hivern els habitants dels pobles de les terres altes, com ara Isora o San Andrés, fugien del fred i del mal temps baixant a les terres baixes a passar els mesos més durs, buscant un clima més benigne que els oferís també les primeres pastures per al bestiar. Durant altres èpoques de l'any també hi feien escapades ocasionals com ara a finals d'estiu per veremar.
 |
| El Camino de Jinama era força transitat durant certes èpoques de l'any. |
Aquestes "mudadas" eren tota una aventura, doncs hem de pensar que a més a més del ramat de bestiar (vaques, cabres i ovelles), també hi portaven les mules de càrrega, els porcs, les gallines i tota una sèrie d'utensilis i estris que els hi eren de necessitat. No hem d'oblidar que per aquests camins empinats també hi anava gent molt gran o malalta que havien de ser traslladats sobre mules o cavalls.
 |
| L'empedrat del Camino de Jinama està encara molt ben conservat |
 |
| El Camino de Jinama és una ruta més que recomanable |
L'espectacularitat del seu traçat, l'excel·lent conservació del seu empedrat, la exuberància de la vegetació i les impressionants vistes sobre el Valle del Golfo (si el mar de núvols ens ho permet!) fan del Camino de Jinama una ruta molt recomanable, encara més si afegim el valor històric i cultural que ens aporta sobre el passat més recent i les costums d'una població adaptada a viure en aquest bocí de terra perdut enmig de l'oceà.
Després d'uns 4 kms i gairebé 900 metres de desnivell positiu, ja immersos en la boira, el camí ens va portar fins a dalt del penya-segat, on hi havia la petita ermita de la Virgen de la Caridad, on els caminants que passaven pel Camino de Jinama demanaven protecció abans de creuar el vertical penya-segat per on nosaltres acabàvem de pujar. No era per menys, doncs amb la pedra humida i ben carregats devia ser especialment perillós!
 |
| Mitja volta i a desfer el camí. Ara tocava baixar fins a Frontera. |
El camí en realitat seguia cap a San Andrés, ara ja en suau baixada descendint per l'altiplà de Nisdafe, però nosaltres havíem de tornar cap al punt d'inici, així que vam donar mitja volta i vam desfer tota la pujada, gaudint de nou d'aquell espectacular camí que s'atrevia a creuar tots aquells penya-segats verticals. Ja només faltava arribar a bona hora per assaborir el menjar "herreño" en un dels bars locals de la Frontera!
Sendero de la Llanía
 |
| Hi ha 3 senders de la Llania marcats, tots ells de baixa dificultat |
Aquest és un sender molt popular a El Hierro, doncs transcorre per un paratge de gran bellesa i és força curt i senzill de fer, amb poc desnivell i sense dificultat tècnica. La veritat és que ja hi vam passar durant la volta a l'illa en bicicleta, però ens va agradar tant que hi vam tornar per fer una volta circular per dins d'aquest bosc de Laurisilva, una comunitat vegetal molt característica de la majoria les Canàries.
 |
| Un tram del sender de la Llanía |
El sender està ubicat més o menys al centre de El Hierro, en un dels sectors més alts de l'illa i lleugerament a sotavent de la gran carena central, molt a prop de la part més alta. Com gairebé sempre aquest sector estava immers en el mar de núvols provocat pels constants vents alisis, que al xocar amb el relleu de l'illa s'eleven i condensen la humitat que porten després de creuar una part de l'Atlàntic.
 |
| La pluja horitzontal és un fenomen habitual en aquest sector de El Hierro |
Aquest mar de núvols condensa la humitat a sobre de les fulles dels arbres i provoca un fenomen molt comú a la majoria de les illes Canàries conegut com a pluja horitzontal. Aquesta boira i aquesta pluja són les causants de que en aquest sector de l'illa es desenvolupi una vegetació tant frondosa, mentre que una mica més al sud, a cotes inferiors, el vent baixa ressec i sense humitat, provocant un clima oposat.
 |
| Dins del bosc el vent i la boira quedaven atenuats |
Aquest també era un dia ventós i boirós, però la veritat és que a dins del bosc el vent gairebé ni es notava i la boira quedava molt atenuada i no molestava. De fet fins i tot contribuïa a donar al bosc un aspecte encara més màgic i misteriós. Nosaltres vam optar pel recorregut més llarg (el blau) que van resultar ser uns agradables 7 kms i 300 metres de desnivell positiu.
 |
| Caminant pel frondós sender de la Llanía |
Part de la volta transcorre per un frondós bosc de laurisilva, un tipus de vegetació que havia estat habitual a Europa fa milions d'anys però que es va extingir durant les glaciacions del quaternari i que, en algunes de les Illes Canàries, va poder sobreviure i arribar fins als nostres dies. El seu nom deriva de silva (bosc) i lauri (llorer), ja que està composta per espècies de fulla perenne entre les que es troben alguns tipus de llorer.
 |
| L'alta humitat i la temperatura més o menys constant afavoreix l'aparició de líquens |
A més a més al sotabosc, on la llum amb prou feines hi pot penetrar, predominen algunes espècies de falgueres i gran quantitat de liquens, molses i fongs, ja que la humitat sempre és alta i les temperatures són relativament càlides i constants, ja que rarament hi gela i mai fa una calor extrema. La laurisilva havia ocupat grans extensions de El Hierro però la tala excessiva per instal·lar-hi conreus l'ha reduït
 |
| Bevent de la Fuente del Lomo |
Aquest itinerari té altres atractius paisatgístics com ara quan passa pel costat del con volcànic de la Hoya de Fireba o el mirador cap al Valle del Golfo (ambdós estaven fora del bosc i l'espessa boira no ens va deixar veure res). Un altre atractiu de caire etnogràfic és la Fuente del Lomo, un aljub construït pels pastors per emmagatzemar l'aigua que capten els arbres a través de la pluja horitzontal.
El Camino de Sabinosa
 |
| Ubicació del sender de Sabinosa a la Dehesa |
La tercera i última ruta a peu que us volem presentar és el camí antic de la població de Sabinosa a la Dehesa. Novament començarem des del Valle del Golfo, concretament des de Sabinosa i, igual que a la ruta del Camino de Jinama, remuntarem la escarpada cara nord dels penya-segats en forma de semi-arc, originats per l'esfondrament de gran part de la vessant septentrional de l'illa ara fa uns 50.000 anys.
 |
| Ruta de Sabinosa a la Dehesa |
Aquest itinerari consta de dues parts ben diferenciades. La primera transcorre per un bonic camí empedrat que remunta la escarpada cara nord dels penya-segats, envoltats d'una frondosa vegetació, mentre que la segona travessa un paisatge totalment diferent, habitualment fuetejat pel vent i poblat per sabines centenàries amb espectaculars formes retorçades. En total (anada i tornada) van resultar 12 kms i 1.000 metres de desnivell positiu.
 |
| Començant el camí de Sabinosa |
Vam començar de Sabinosa, un petit i tranquil poble rural d'arquitectura tradicional, situat a 300 metres d'alçada i que resulta ser el poble més occidental d'Espanya. Només sortir del poble el camí ja s'adreçava de valent tot fent ziga-zagues i remuntant les costerudes vessants dels penya-segats que feien de muralla natural entre el Valle del Golfo i la resta de l'illa.
 |
| Sabinosa és el poble més occidental d'Espanya |
A mesura que guanyàvem alçada les vistes sobre el poble de Sabinosa i sobre el Valle del Golfo eren més impressionants. Com tots els dies que vam estar a El Hierro, la humitat dels vents alisis quedava retinguda a la part alta de l'illa en forma d'un mar de núvols que semblava estar eternament enganxat a aquesta i que era el responsable de la frondosa vegetació dominant, la laurisilva, ja comentada anteriorment.
 |
| El camí de Sabinosa té trams on encara es conserva l'antic empedrat |
Novament ens sorprenia el contrast tant acusat entre la verdor d'aquest sector i la aridesa de l'altra banda d'aquesta diminuta illa. Realment costava de creure la varietat de paisatges que havíem vist en tants pocs quilòmetres de diferència! També ens sorprenia el bon estat de conservació de l'empedrat d'alguns trams, encara que aquest no era tant ample ni espectacular com el que havíem vist al Camino de Jinama.
 |
| La constant humitat dels Alisis es deixa notar per tot arreu |
A l'arribar a dalt dels penya-segats vam trencar cap al Mirador de los Bascos i, de cop. va desaparèixer la frondosa laurisilva, sobretot perquè havia estat talada feia molts anys per al reaprofitament per a cultius, ja que aquí a dalt el terreny era força més pla i apte per a l'agricultura. Al sortir del bosc també vam poder notar la força ambla que bufaven els vents alisis.
 |
| El Golfo des del Mirador de los Bascos |
Era tanta la força del vent que amb prou feines ens va deixar treure el cap al Mirador de los Bascos, ja que a mesura que ens apropàvem al límit dels penya-segats l'embat era tant fort que fins i tot ens va fer caure un parell de vegades. Això era degut a que els alisis al xocar amb el relleu ascendien i sobreeixien per sobre amb més força i acceleració. Tot i així des del mirador vam poder gaudir d'una espectacular panoràmica del Golfo.
 |
| El fort vent d'aquest sector modela la vegetació circumdant |
 |
| Una de les moltes savines espectaculars que hi ha a la zona de la Dehesa de El Hierro |
Poc a poc ens vam anar introduint de ple al sabinar, una extensa zona d'ús restringit inclosa en l'inventari d'espais naturals de protecció especial, que engloba gairebé 300 hectàrees dominades per la savina autòctona de El Hierro, on és tot un simbol de l'illa. En aquest paratge, conegut també com la Dehesa, hi abunden exemplars de sabina especialment espectaculars, de grans dimensions i amb formes molt retorçades i singulars.
 |
| Les savines havien estat àmpliament distribuïdes per les Canàries |
Les savines havien estat àmpliament distribuïdes per les Canàries i la seva fusta, de gran duresa i qualitat, era emprada pels bimbaches (aborigens de El Hierro) per a la construcció d'estris ben variats, però a partir del segle XV, l'assentament de colons va arrasar amb grans extensions de boscos (inclosos els savinars), sobretot per a guanyar terres per a cultius i pastures, deixant només alguns reductes en indrets apartats.
 |
| Baixant de nou cap a Sabinosa |
Després de fer una bonica volta circular pel sabinar de la Dehesa, entre savines centenàries de formes tortuoses que creixien en aquell entorn ressec i ventós, vam tornar a baixar a la població de Sabinosa pel mateix sender que havíem pujat, canviant radicalment d'escenari i creuant de nou els frondosos boscos de laurisilva canària fins arribar al poble d'on havíem començat aquesta fantàstica ruta.
Altres llocs d'interès.
Després d'haver fet la volta a l'illa de El Hierro en bicicleta i d'haver realitzat les 3 rutes a peu que us hem exposat anteriorment, encara ens van sobrar alguns dies per a voltar per l'illa amb un petit cotxe de lloguer, així que aquí us recomanem alguns dels indrets que ens van semblar més interessants:
 |
| El Pozo de las Calcosas és un pintoresc poble tradicional de pescadors |
 |
| El Faro de Orchilla està situat sobre el que durant molt de temps fou el Meridià 0 |
Un altre indret molt emblemàtic de l'illa és el Faro de Orchilla, situat a la Punta Orchilla, a l'extrem més occidental de El Hierro, on l'erudit Ptolomeu al segle II va postular que era la fi del món conegut, i així va ser durant molts anys. De fet fins l'any 1.884 el meridià 0 passava pel punt on ara podem veure aquest far i és per això que El Hierro també és coneguda com la Isla del Meridiano.
 |
| El paisatge que travessa la pista que porta a Orchilla és d'una gran bellesa |
 |
| El Charco Azul és un indret ben peculiar de la costa nord de El Hierro |
També recomanem visitar el Charco Azul, una espectacular piscina natural que la força de les onades ha format a la costa volcànica del Valle del Golfo. Té la peculiaritat d'estar protegit per una cova de lava petrificada que la dota d'un encant especial, gairebé surrealista. Malgrat la bravura del mar en aquest indret, la piscina queda ben protegida de les onades i es apta per al bany.
 |
| Els entorns del Carco Manso són d'una bellesa espectacular. |
Un altre indret de visita obligada és el Charco Manso, situat a la costa nord, en un indret d'abruptes penya-segats basàltics erosionats i modelats per la indeturable força de l'oceà atlàntic. Hi ha una sèrie de piscines naturals, una d'elles habilitada pel bany amb esglaons, i d'altres més salvatges i perilloses. També compta amb espectaculars formes esculpides sobre la roca volcànica, com ara impressionants arcs o bufadors.
 |
| El Charco de los Sargos |
Posats a visitar "charcos" també vam anar al Charco de los Sargos, una altra piscina natural, potser no tant espectacular com els anteriors però també situat a l'abrupta costa nord, sota unes parets verticals de roca volcànica i bastant protegida de les onades de l'Atlàntic. Un bon indret per a banyar-se, llàstima que la fresca del gener no convidava a una bona remullada!
 |
| El Roque de la Bonanza (al mar, al centre i a baix de la foto) |
Igual que la zona nord del Valle del Golfo, el sector sud-est conegut com Las Playas, també va patir fa milers d'anys un esfondrament que va formar uns abruptes penya-segats que cauen verticals sobre del mar. Una pintoresca carretera recorre aquest sector de l'illa permetent gaudir d'indrets tant bells com el Roque de la Bonanza, un espectacular pont de roca que sobresurt del mar just davant de la costa (al centre i a baix de la foto).
 |
| La Playa Tacorón està situada en un entorn de gran bellesa |
La Playa Tacorón és un altre lloc d'aquells que enamoren a primera vista. Situat al sud de l'illa, al Mar de las Calmas, on el sol està garantit i, com el seu nom indica, l'aigua acostuma a estar força més tranquil·la que a la costa nord, on només és recomanable banyar-se als "charcos" naturals que s'han format. La Playa Tacorón està molt apartada de tot, en un indret solitari i feréstec dominat pels colors torrats i ocres de la roca volcànica que contrasten amb un cel sempre blau i un mar turquesa i cristal·lí, molt apte per al snorkel i el submarinisme.
Altres indrets que ens van agradar de El Hierro foren la capital de l'illa, Valverde, amb el seu aire provincià i els empinats carrerons empedrats, l'ecomuseu i lagartari de Guinea, on s'exposen molt ben conservades les cases "herreñas" tradicionals i el Centre d'Interpretació del Parc Cultural de El Julan, on es poden visitar els petroglifs (inscripcions i gravats sobre la superfície de les roques) que van ser realitzats pels bimbaches, els antics pobladors de El Hierro.
I aquí es va acabar el nostre periple per El Hierro, una autèntica perla perduda enmig de l'oceà Atlàntic que amaga molts tresors per a descobrir (nosaltres ens en vam deixar uns quants per la propera vegada!) , una diminuta porció de terra que un dia fou la fi del món conegut i on encara és possible tenir la sensació d'estar molt lluny de tot...
 |
| Acompanyeu-nos!! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada